clinicaponent - Maig 2012

Vincular l'accés a la sanitat amb la cotització a la Seguretat Social, tal com fa el reial decret aprovat pel govern estatal, s'ajusta a la legalitat vigent?

La Constitució diu que tothom té dret a l'atenció sanitària tal com estableixin les lleis, i la llei general de sanitat consagra un sistema nacional [estatal] de salut finançat amb impostos, universal i descentralitzat. Però malgrat això, el cert és que mai no s'ha deixat d'exigir el número de la Seguretat Social [SS] per accedir a la targeta sanitària. L'exemple més clar és quan algú té un fill i ha de donar el seu número d'afiliació per poder fer-li la targeta. Per tant, el fet que els ciutadans espanyols hagin de cotitzar a la SS, ser beneficiaris d'un tercer o hagin de declarar-se en risc d'exclusió social per tenir dret a l'assistència, en realitat, no és nou.

Això no és contradictori amb un sistema de salut finançat amb impostos i universal?

N'hi ha que fa anys que reclamem un canvi, perquè és una contradicció tenir un sistema nacional de salut, que fa molts anys que es finança amb impostos, i vincular-lo a la SS. I ara, el reial decret, en lloc d'aprofitar per arreglar això, encara dóna més èmfasi a aquesta contradicció. S'hauria d'haver especificat d'una vegada que es considera assegurat tot aquell que té dret de ciutadania i que, per tenir targeta sanitària, només cal acreditar DNI, passaport o permís de residència; empadronament i res més.

Han portat el reial decret al consell de garanties estatutàries. En quins punts consideren que vulnera l'Estatut?

Hi ha alguns aspectes que creiem que no compleixen els principis de descentralització de la gestió dels serveis de salut. Per exemple, el reglament entra a regular qüestions com ara quins hospitals han de tenir farmàcia o temes de personal, que són competència de cada comunitat. D'altra banda, també entenem que el reial decret és contradictori amb la Constitució i l'Estatut, que diu que tots els ciutadans tenen dret a l'assistència sanitària en igualtat de condicions i gratuïtat, tal com estableixen les lleis. La igualtat ja no la tenim, des del moment que hi ha assegurats que ho són com a beneficiaris d'un tercer.

Dones que no han cotitzat mai, fills a càrrec...

Si una dona –o un home– deixa de treballar i de cotitzar, resulta que, segons el reial decret, el dret a la sanitat l'hi generarà la parella, perquè és qui cotitza. Aquí hi ha un problema de concepte: ningú no pot ser beneficiari, perquè el dret a l'assistència el tenim com a persones i no perquè el marit o la dona contribueixin a la SS. Llavors, què passarà si es trenca la parella? Qui no cotitzi haurà de marcar la casella del risc d'exclusió per tenir targeta sanitària? Un nen que neix ha der ser beneficiari dels seus pares o té dret a la sanitat? La nostra societat ja no entén que una dona sigui subsidiària d'un dret perquè el té el seu marit, o a l'inrevés. Vam votar en contra del reial decret al Congrés per una qüestió de principis: els drets són individuals i no emanen d'un tercer.

Els estrangers empadronats en situació irregular tenen garantida l'assistència a Catalunya?

Nosaltres hem de ser solidaris i hem de garantir, encara que sigui per interès propi i per raons de salut pública, que aquestes persones tinguin atenció sanitària. A Catalunya, tindran targeta sanitària i un centre d'atenció primària assignat com tothom. Però controlarem tot allò que pugui ser sospitós de turisme sanitari.

Qui són els turistes sanitaris: persones que vénen de països pobres, en situació irregular, o ciutadans europeus que podrien tractar-se al seu país?

Els dos. Hi ha europeus amb segona residència a Catalunya o a l'Estat que s'empadronen aquí i que tenen doble targeta sanitària: la del seu país i la nostra. S'aprofiten que aquí hi ha prestacions gratuïtes que al seu país no ho són i que el preu dels medicaments és més baix. Però també hi ha casos de persones de fora de la UE que, encara que estiguin en situació regular, porten els seus familiars, que no tenen papers, i els empadronen perquè obtinguin la targeta sanitària. De vegades aquestes persones ja estan malaltes i vénen expressament a tractar-se aquí. Sovint, un cop els hem operat, els truquem per fer la visita de seguiment i resulta que ja no són a Espanya. Aquí hem de posar mecanismes de control.

Com es controla això?

Lògicament, si una persona arriba a Catalunya i pateix una insuficiència renal aguda, mentre sigui aquí, li farem diàlisi. Però si aquesta persona ja venia en aquestes condicions, també la dialitzarem, però buscarem qui ha de pagar aquest tractament al seu país d'origen.

Els immigrants irregulars tindran targeta sanitària?

A Catalunya, donarem la mateixa targeta sanitària a tothom. No hem d'estigmatitzar ningú, però, de la mateixa manera que la targeta incorporarà la informació sobre el percentatge del preu dels medicaments que li toca pagar a cadascú, inclourà també la cartera de serveis a la qual té dret cada usuari. No vull que l'immigrant tingui una targeta diferent. Ha de ser una targeta del Catsalut en què quedi clar que l'emet Catalunya i que som solidaris.

El canvi en el copagament farmacèutic sembla complicat de posar en marxa al juliol.

Des del ministeri ens asseguren que ja està tot molt avançat. L'agència tributària ha de passar la informació a la SS, que ens dirà a nosaltres quin tipus de copagament li toca a cadascú. A partir d'aquí, és una qüestió de sistemes informàtics.

Pot garantir que els pensionistes no hauran d'avançar diners un cop hagin sobrepassat els límits mensuals establerts?

Aquest tema em preocupa molt, perquè si posem límits al copagament és, precisament, per evitar que la gent hagi de posar uns diners que no té. Tot dependrà de la velocitat amb què la SS ens passi la informació, però el nostre compromís és que, a partir del primer dia o al més aviat possible, tindrem un mecanisme perquè els pensionistes no hagin de pagar res més un cop hagin arribat al límit. A Catalunya podem aprofitar el mecanisme que es posarà en marxa a partir del juny per cobrar l'euro per recepta i que permet que, un cop l'usuari ha pagat el màxim anual, totes les farmàcies sàpiguen que ja no li han de cobrar més.

I què li diria a una persona que fa ús habitual del transport sanitari programat per fer diàlisi o rehabilitació i que ara mateix no sap què li tocarà pagar?

En un principi, tal com estava redactat el reial decret, no hi havia cap límit en el copagament, però nosaltres hi hem aportat una correcció perquè s'estableixi un límit per al transport sanitari i el material ortoprotètic, tal com s'ha fet amb els medicaments. Tot tindrà un copagament màxim mensual o un màxim sobre el preu del producte.

Aquests límits no s'han establert encara. Quina quantitat considera que seria raonable?

S'ha de tenir en compte que sovint necessitem transport sanitari per l'absència de transport públic. A molts territoris, hi ha molta pressió per posar ambulàncies perquè no hi ha autobusos. En alguns llocs, fins i tot paguem taxis. Això s'ha d'analitzar territori per territori. El que sí que volem garantir als malalts crònics que utilitzen el transport sanitari és que hi haurà una quantitat fixa mensual que no es podrà sobrepassar i que s'establirà en un reglament per a totes les comunitats autònomes. Aquest fix hauria de ser homologable al cost proporcional d'un transport públic.

Segons el govern espanyol, les mesures del reial decret han de permetre un estalvi de 7.000 milions d'euros. A vostè li surten els comptes per la part que li toca a Catalunya?

Nosaltres ja vam dir que aquesta quantitat la vèiem molt agosarada per al conjunt de l'Estat. Pel que fa a Catalunya, calculem que, a priori, l'impacte de les mesures serà suficient per complir el compromís d'ajust pressupostari que el govern ha presentat a Madrid. Donem per bona l'estimació de l'Estat en el cas de Catalunya, però no podem afinar gaire més fins que la SS no ens passi les dades i sapiguem qui pagarà i quant haurà de pagar.

Tenint en compte que Hisenda manega dades d'exercicis anteriors, tot fa pensar que l'aplicació del copagament podria no ajustar-se a la situació real dels usuaris. Ho tenen en compte?

No sabem si la informació s'actualitzarà, perquè el reglament encara no s'ha posat damunt la taula. Nosaltres ja hem alertat sobre això i som conscients que és una dificultat afegida, perquè el nivell de renda que ens atribueixen avui és el que vam declarar en relació amb el 2010.

Som a les portes de l'estiu. Quina situació es planteja als hospitals?

Els llits i les sales d'operacions han d'estar en relació amb l'activitat que ha de fer cada hospital. L'estiu passat tots els hospitals van fer un 10% menys d'activitat, com estava previst, i hauria estat un contrasentit mantenir obertes instal·lacions que no s'havien de fer servir. Ara estem en fase de recuperar una mica l'activitat i, per tant, els tancaments seran menors. Però els hospitals ja no s'han de mesurar pel nombre de llits que tenen sinó pels pacients que atenen. La dinàmica és augmentar la cirurgia major ambulatòria i controlar els malalts crònics perquè no ingressin. No té sentit posar més llits al sistema, quan, a més, la població s'ha estabilitzat. Però la planificació dels últims anys ha continuat posant més llits, per exemple als nous hospitals del Baix Llobregat, a Santa Coloma, a Reus...

La xarxa hospitalària està sobredimensionada?

Tenim prou hospitals. No n'hem de tancar cap, però tampoc obrir-ne de nous llevat que se n'hagi de substituir un de vell, i sempre tenint en compte la projecció demogràfica. Una altra cosa és què s'ha de fer a cada hospital. Hem de racionalitzar. Molts hospitals hauran de compartir serveis en un territori. El territori és el que ha de tenir tots els serveis, no cada centre.

La llista d'espera quirúrgica va augmentar un 42% l'any passat, però què està passant amb les proves diagnòstiques?

El temps d'espera és angoixa, i està més angoixada la gent que no sap el que té que aquells que esperen per operar-se. En aquests moments estem distingint els malalts pendents de proves per fer seguiment i els que estan esperant un diagnòstic. Les proves per a malalties de risc com el càncer tenen circuits ràpids propis, però hi ha altres patologies menys agressives que també requereixen un diagnòstic que no pot esperar mesos. Això ho hem de millorar, perquè no podem generar angoixa.